Meteo Santpedor

Estació meteorològica automàtica

Rosa dels Vents

(basat principalment en informació extreta de LINGUAWEB)

Els noms dels vents que s’usen a Catalunya coincideixen amb els que es fan a servir a la majoria dels països de la Mediterrània. Alguns d’ells precisament van ser difosos des del català a altres llengües a l’època de l’hegemonia comercial de Catalunya al Mediterrani.
Els noms de «llevant», «ponent» i «migjorn» no presenten cap dificultat. Fan referència a la direcció en què el sol surt («llevant»), es pon («ponent») o en què està en el seu punt més alt sobre l’horitzó («migjorn», o sigui, «migdia»). Corresponen, doncs, als vents que bufen des de l’est, l’oest i el sud, respectivament. La «tramuntana» és el vent que bufa des del Nord. Aquest nom apareix ja a les obres de Llull amb les formes «tremuntana»o «tremontana». Procedeix del llatí TRANSMONTANUS (d’enllà de les muntanyes’). Al Pallars se l’anomena vent de Port o també vent del Nord. Les situacions de tramuntana al hivern i primavera originen la difusió turbulenta de la neu amb l’aparició del temible torb, mot amb el que es conegut aquest fenomen des d’Andorra al Vallespir i que prové del llatí «turbo» (remolí).
El nom de«garbí» procedeix de l’àrab GARBÍ, que significa «occidental», «vent de l’Oest» (aquest arrel dóna també nom a la regió portuguesa de l’Algarve i al Magreb, la més occidental de les regions aràbigues), derivada de GARAB («anar-se’n», «allunyar-se»). El nom apareix ja a la Crònica de Jaume I i del català s’estengué a altres llengües, com l’italià.
El vent que bufa del Sud-Oest s’anomena també (a més de«garbí»), «llebeig». La paraula procedeix, probablement del mossàrab «lebétx», aquesta del grec medieval «libitxi», la qual, al seu torn, del grec antic LIBÜKION, diminutiu de LIBÜKÓS,«provinent de Líbia». Sembla ser que l’origen del nom es troba en el geògraf egipci (de llengua grega) Ptolemeu, que va usar la paraula com a sinònim d’Oest, ja que per a ell (a Egipte) l’Oest era Líbia.
El vent del Sud-Est s’anomena«xaloc». L’origen d’aquesta paraula és incert, però, per a Coromines, és molt probable que procedeixi de l’àrab XURUQ («sortida del sol»), derivat de XARAQ («sol», «sortir el sol»).
La Marinada és un vent que bufa de la banda de mar. Generalment el nom de marinada no s’usa en les regions marítimes, sinó en les comarques interiors o relativament allunyades del litoral; sol designar un vent procedent del sud o del sud-est (Diccionari català-valencià-balear). Bufa durant el dia, sobretot a l’estiu, de mar cap a terra, a causa de l’escalfament més intens de la superfície de la terra respecte la del mar.
El vent del Nord-Oest s’anomena«mestral». Antigament s’anomenava «maestre» o «mestre», tal i com apareix a les Grans Cròniques. El seu nom prové de l’adjectiu«mestre» en el sentit de «cabdal», «especialment important», tal i com trobem a les expressions «paret mestra», «vela mestra»,«arbre mestre», etc. L’explicació és que es tracta del vent dominant a l’Occitània i també un dels més forts dels que bufen als Països Catalans. A ponent i a les terres de l’Ebre s’el coneix com a Cerç.
El nom més curiós és el del vent del Nord-est, el «gregal». Antigament s’anomenava «grec». La terminació -al és probablement deguda a l’analogia amb «mestral». Malgrat que el seu origen sembli tan clar («vent que procedeix de Grècia»), cal tenir en compte que a Catalunya aquest vent no ens arriba de Grècia, sinó de la Provença. L’explicació és que la paraula degué aparèixer a Sicília, on efectivament el vent del Nord-est els arriba des del país hel·lènic. Des de Sicília, la denominació es devia estendre per tots els països del Mediterrani, entre ells Catalunya.